Simfonies alla corda

Es parla del mot simfonia com a “sintonia”, com a música per a ser escoltada. En el segle XVII ens trobem ja aquest terme com a música instrumental per iniciar òperes, cantates, concerts... És potser amb J.Stamitz que es comença a utilitzar com a format d'obra independent, i amb J.Haydn agafa l'impuls necessari per a ser utilitzada i desenvolupada per autors com Mozart, Beethoven, Brahms... fins als nostres dies. El format instrumental també ha anat variant a les diferents èpoques, autors i moments expressius humans. Una part d'aquestes obres és en format d'orquestra de corda.

En el concert que us presentem hem escollit quatre obres que són una bona representació del conjunt. La Simfonia núm.8 de W.Herschel és realment una meravella de l'època: elements barrocs, clàssics i fins i tot del romanticisme en una obra escrita el 1785 per qui va ser el “descobridor” del planeta Urà, el músic i astrònom W.Herschel. De F.Mendelssohn el primer moviment de la més gran de les seves simfonies per a cordes: la Simfonia per a cordes núm.10, obra de joventut on s’intueix ja tot el talent imaginatiu i musical d'un compositor que marcà una part del romanticisme musical. La Simfonia Simple de B.Britten, obra del segle XX però escrita en un format considerat neo-barroc, amb una expressió absolutament romàntica que queda ben clara en la seva meravellosa Sarabanda. I per acabar D.Xostakòvitx i una obra cabdal per a qualsevol formació de corda i que no deixa a cap ésser humà indiferent al tractar-se, segons sembla, d’un homenatge del compositor a l'horror de les víctimes del nazisme, la Simfonia da Càmera op 110 bis.