Hemos actualitzado la política de privacidad y "cookies" para adaptarnos al Reglamento General de Protección de Datos, que entró en vigor el 25 de mayo de 2018.
Si quieres informarte con detalle, consulta la política de privacidad y "cookies". Es la política que aplicamos cuando navegas por la web.
Mirant els estels: la Júpiter
W. Herschel
Simfonia núm. 8
L.V Beethoven
Adagio (del quartet op 59 núm 1)
W.A Mozart
Simfonia núm 41 (Júpiter) (adaptació a cordes P.Lichtenthal)
Res no descansa, tot es mou, tot vibra , tot és música.
L’astronomia i la música comparteixen una llarga història. I potser una de les primeres persones a exposar aquesta unió va ser Pitàgores explorant la idea de la música de les esferes. Cada objecte celestial sona, ja que està en constant moviment, i per tant provoca ones vibratòries. I tots ells estan en una perfecta harmonia de proporcions matemàtiques, a l’igual que els sons que es produeixen al fer música. Uns conceptes que a més a més intervenen directament en l’equilibri de les nostres emocions.
Un munt de pensaments i teories que des de llavors s’han anat desenvolupant des del punt de vista més científic i també sense deixar de pensar en el fet de com de petites ens sentim les persones, i amb quants interrogants, a l’observar els estels.
Una de les relacions més sorprenents és la de W.Herschel, que començà com a músic i que la seva gran passió per l’astronomia el portà a passar a la història com el descobridor d’Urà. I diuen que observant els estels i pensant amb la música de les esferes és com L.v.Beethoven es va inspirar per escriure la meravella de l’Adagio del seu quartet op 59. Aquesta recerca de l’harmonia i proporcions matemàtiques perfectes té un dels seus punts culminants en l'última de les simfonies de W.A.Mozart: la Júpiter, que us oferim en l’arranjament per a cordes escrit per P.Lichtemthal.
L’astronomia i la música comparteixen una llarga història. I potser una de les primeres persones a exposar aquesta unió va ser Pitàgores explorant la idea de la música de les esferes. Cada objecte celestial sona, ja que està en constant moviment, i per tant provoca ones vibratòries. I tots ells estan en una perfecta harmonia de proporcions matemàtiques, a l’igual que els sons que es produeixen al fer música. Uns conceptes que a més a més intervenen directament en l’equilibri de les nostres emocions.
Un munt de pensaments i teories que des de llavors s’han anat desenvolupant des del punt de vista més científic i també sense deixar de pensar en el fet de com de petites ens sentim les persones, i amb quants interrogants, a l’observar els estels.
Una de les relacions més sorprenents és la de W.Herschel, que començà com a músic i que la seva gran passió per l’astronomia el portà a passar a la història com el descobridor d’Urà. I diuen que observant els estels i pensant amb la música de les esferes és com L.v.Beethoven es va inspirar per escriure la meravella de l’Adagio del seu quartet op 59. Aquesta recerca de l’harmonia i proporcions matemàtiques perfectes té un dels seus punts culminants en l'última de les simfonies de W.A.Mozart: la Júpiter, que us oferim en l’arranjament per a cordes escrit per P.Lichtemthal.