Les estacions són una de les maneres que tenim els éssers humans de dividir l’any. Estipulem uns períodes de temps en que les condicions meteorològiques més o menys es mantenen en zones concretes del planeta i així acotem, en el nostre cas, quatre estacions anomenades estiu, tardor, hivern i primavera. Però en altres regions del planeta poden tenir dues o tres estacions: estació humida i la seca, estació freda i la suau en el tròpic....

També una altra manera que hem trobat de dividir el període de temps d’un any són els mesos, períodes de temps més o menys relacionats amb els cicles lunars i que, sense entrar en detalls de totes les seves possibilitats, en la nostra civilització en tenim estipulats 12.

Aquesta divisió de l’any, sobretot en el cas de les estacions, diuen que ens afecten en els nostres estats d’ànims i visions de les coses, potser un dels fets que encara ens manté arrelats al ritme constant de la naturalesa i ens recorda realment d’on o què som.

I com no podia ser d’altra manera tota aquesta manera de mesurar el temps ha influït en l’art on moltes persones han intentat reflectir aquest moviment cíclic que observem en la naturalesa. La música no n’és cap excepció i evidentment una de les obres per excel·lència són els quatre concerts per a violí d’A.Vivaldi, un per a cada estació. En aquest cas us oferim una versió acurada i musicalment viva de les mans d’un gran músic com és Barry Sargent.

Però serà la música de Tchaikovski que ens unirà cada una d’aquestes estacions vivaldianes. El 1875 l’editor N.Berbard va encarregar a Tchaikovski un conjunt de 12 peces per a piano, una per a cada mes de l’any, suggerint uns epígrafs per a cada una d’elles. Des de llavors han estat unes petites joies que nombrosos compositors han adaptat per a diferents formacions instrumentals.